notícies

Una Selecció històrica: el primer títol femení

21/05/2020

L’FCF rememora el primer Campionat d’Espanya guanyat per la Selecció Catalana femenina, en la temporada 1985-1986, com a preludi d’una exitosa trajectòria que ha portat Catalunya a aixecar 24 títols.

Una Selecció històrica: el primer títol femení
La Selecció campiona, exhibint el títol en l'arribada a Catalunya, l'any 1986 al Camp Nou / FOTO: Arxiu Adelina Pastor

En l’any del 40è aniversari de l’oficialitat del futbol femení a Catalunya, la Federació Catalana de Futbol rememora la gesta aconseguida per la Selecció Catalana femenina que va aixecar el primer títol de la història, en el Campionat d’Espanya de la temporada 1985-1986. Aquella esdevení la llavor d’una triomfant trajectòria que ha portat Catalunya a guanyar un total de 24 trofeus estatals en categoria femenina fins l’actualitat, quan l’FCF es troba consolidada com la federació territorial de referència, amb més de 14.000 llicències de futbol femení en actiu. Per entendre el recorregut, però, cal girar la vista cap al passat, just en el moment en què va arrencar un camí carregat de treball, lluita, reivindicació i avenços, amb la pilota com a eix vertebrador.

Les pioneres del futbol femení a Catalunya

Malgrat que ja es disputaven tornejos de futbol femení des de la dècada dels setanta, que van fer créixer ràpidament el nivell de les jugadores catalanes, la seva regulació definitiva va arribar l’any 1980, sota la presidència d’Antoni Guasch a l’FCF i amb la irrupció d’una incombustible Maria Teresa Andreu com a presidenta del subcomitè de futbol femení. Naixia així una secció que va organitzar la seva primera lliga federada en el curs 1981-1982, amb la participació de 12 equips pioners.

El salt fins l’aparició de la Selecció Catalana femenina, però, no es produiria fins el divendres 1 de març de 1985, quan es va celebrar el primer entrenament d’un incipient combinat al Municipal del Guinardó, a Barcelona. L’elegit per dirigir la nau va ser el tècnic Juan Antonio Orenes, de 30 anys d’edat, i amb experiència prèvia en futbol masculí a l’Eurobarna, el CF Besonense, el CF Sant Andreu de la Barca i les categories juvenils del RCD Espanyol.

L’encaix entre les futbolistes i el seleccionador fou automàtic, fins el punt de crear un equip A i un equip B per poder augmentar la competitivitat de la plantila. Els constants bancs de proves, amb amistosos i sessions de preparació, van permetre a la Selecció Catalana encarar i afrontar a consciència la primera edició del Campionat Nacional de Seleccions Territorials, en categoria Sènior.

Catalunya va jugar un dels primers amistosos davant el CF Barcelona, a Sallent el 1985 / FOTO: Arxiu Maria Ángela Navas

L’entrebanc gallec

Dissabte 11 de maig de 1985, a l’Estadi Rafael Puelles de Palma. Aquests són la data i el lloc en els quals la Selecció Catalana femenina va viure el seu debut oficial. Catalunya no tindria problemes per desfer-se de les Illes Balears en els quarts de final, tant en l’anada (2-4) –amb gol inaugural obra de Montse Puig–, com en la tornada a l’Estadi de la Nova Creu Alta de Sabadell, el següent diumenge dia 19, en el primer partit de l’equip a casa (3-0). D’aquesta manera, la quadribarrada obtindria el bitllet per una Fase Final que es disputaria en terres catalanes com a seu.

La totpoderosa Galícia, que finalment s’acabaria enduent la copa de Barcelona, però, va barrar el pas de les catalanes en semifinals, deixant-les sense el premi de disputar la final davant el seu públic, en un escenari preparat per l’ocasió com el Camp Nou.

Una de les sessions preparatòries, a l'antic Camp Fabra i Coats, de Barcelona / FOTO: Arxiu Juan Antonio Orenes

Catalunya toca el cel

En la temporada 1985-1986, un altre cop les Illes Balears van ser el primer obstacle a sortejar per una Selecció Catalana femenina que va posar la directa des de l’arrencada. Un empat al Camp de San Francisco, de Palma (1-1), i una golejada al Municipal de La Verneda, de Barcelona (5-0), van donar l’accés a Catalunya a les semifinals, on es creuaria amb la vigent subcampiona Guipúscoa. A les noies dirigides per Orenes no els va tremolar el pols per imposar-se al Camp d’Ugaldetxo, a Oiartzun (0-1), i rematar la feina com a locals, uns dies després, novament al Municipal de La Verneda (3-1). La quadribarrada estava a la final.

Prop d’un miler d’aficionats no es van voler perdre aquella gran cita i van acompanyar la Catalana un diumenge 1 de juny de 1986 fins l’Estadi de La Romareda, a Saragossa. Castella era l’últim rival a batre per assaborir la glòria. En una primera meitat de domini absolut, un doblet de la capitana Judith Pascual (1-0, 15’; 2-0, 30’) va permetre a les catalanes arribar al descans amb avantatge. Encara que la reacció de les castellanes, amb dues dianes de Prieto (1-2, 44’; 2-2, 49’) i un penal en contra llençat a fora en l’últim minut del temps reglamentari, van estar a punt de fer descarrilar la Selecció, Maria Ángeles Parejo marcaria en una emocionant i dura pròrroga el gol definitiu amb què Catalunya es proclamaria brillantment campiona d’Espanya (3-2, 84’). Una fita memorable.

El bloc format i la força del grup van ser les principals claus de l’èxit d’una Selecció que va saber treure’s l’espina de l’any anterior, trobant la vençuda a la segona. Les porteres Joana Perales (PB Barcilona) i Elena Calviño (RCD Espanyol); les defenses Ketty Pulido (CF Barcelona), Francina Pubill (PB Barcilona), Nuri Sala (PB Barcilona), Isabel Parejo (CE Sabadell) i Maria Ángeles Navas (CF Barcelona); les migcampistes Adelina Pastor (CF Barcelona), Júlia Rico (UD Llefià), Antonia López (PF Barcilona), Marga López (CE Sabadell), Roser Roura (CF Barcelona) i Roser Oller (PB Barcilona); i les davanteres Susana Durà (RCD Espanyol), Maria Ángeles Parejo (CE Sabadell) i Judith Pascual (PB Barcilona) són els noms inscrits en lletres d’or en la convocatòria d’aquella final, juntament amb el seleccionador Juan Antonio Orenes, la irrepetible delegada Núria Llansà i l’auxiliar Àngel Boldú.

Les futbolistes, en un dels entrenaments previs al campionat / FOTO: Arxiu Juan Antonio Orenes

Una promesa complerta

Arribar al cim també va tenir la seva translació en el sentit literal. Amb la copa de campiones en braços, les components de l’equip van complir la promesa efectuada amb anterioritat a la final d’oferir el títol a la Verge de Montserrat, la patrona de Catalunya, si acabaven alçant el trofeu. Així, van pujar a peu seguint la sendera des de Monistrol de Montserrat fins la Basílica, on van immortalitzar l’alegria immensa del moment al costat de la Moreneta. Al seu torn, el seleccionador Juan Antonio Orenes va completar la celebració formalitzant un segon jurament, en afaitar-se la seva inseparable barba.

Les jugadores i el tècnic, oferint el trofeu a la Verge de Montserrat / FOTO: Arxiu Maria Ángeles Navas

A punt de repetir l’efemèride

Després d’una campanya 1986-1987 sense l’encert suficient en la primera fase, la Selecció Catalana femenina va tornar plenament a la càrrega en la 1987-1988, la quarta i última d’Orenes a la banqueta. En la Fase Única jugada al Municipal de Lloret de Mar, Catalunya es va quedar a un pas de repetir l’efemèride. Una victòria davant l’Aragó i una derrota enfront Guipúscoa, en la lligueta de classificació, van enquadrar-la en semifinals amb la Comunitat de Madrid, a qui va batre. En la gran final, però, les guipuscoanes, en un excel·lent estat de forma, van superar per la mínima les catalanes (0-1) i van guanyar el títol per segon curs consecutiu.

Des d’aquell esplèndid preludi, l’evolució del futbol femení a Catalunya ha estat constant i considerable fins l’actualitat, quan es troba en la direcció cap a la professionalització i compta amb competició en totes les edats. En Sènior, però també en sub 25, sub 18, sub 17, sub 16 i futbol-7 han estat les categories on la quadribarrada s’ha anat proclamant campiona d’Espanya en més d’una vintena d’ocasions, al llarg dels últims anys dintre el marc de la campanya de l’FCF #Orgullosa, de promoció i impuls del futbol femení català. Ara bé, el record de l’origen segueix plenament intacte per entendre d’on venen, què són i cap on van les Seleccions Catalanes femenines. Perquè tot va començar amb un feliç punt de partida. Per molts d’anys més plens d'èxits.

Un dels moments de la final a Lloret de 1988, amb Núria Llansà i Juan Antonio Orenes en primer pla / FOTO: Arxiu Juan Antonio Orenes


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot obtenir més informació, o bé conèixer com canviar la configuració, prement en Més informació.